En David



Tinc un fill petit. Quatre anys i mig. En David és sens dubte la meva primera preocupació, la responsabilitat més rellevant de la meva quotidianeïtat. M'agrada mirar el món amb els seus ulls. Els ulls curiosos que s'aturen davant la desfilada d'unes formigues; els ulls fascinats per una excavadora que grata la terra; els ulls innocents que responen el somriure d'una dona anònima; els ulls dolços que s'entendreixen amb un gatet.

He après moltes coses en aquests quatre anys llargs. Però potser la més important és que els fills no et pertanyen: els fills t'acompanyen. No són part del teu patrimoni. Per això, quan aquests dies moltes persones apel·len al dret que tenen els pares d'escollir l'educació dels seus fills, em preocupo. El meu principal fracàs com a pare seria crear un clon, projectar el meu codi ètic (i espiritual i ideològic) en el meu fill, una re-producció de mi mateix. En la meva vida he fet un trajecte ideològic prou llarg com per pensar amb rotunditat que allò que jo penso, allò que jo defenso, és l'únic que es pot pensar. Que és l'únic camí possible.

Jo m'estimo més que l'educació escolar del meu fill depengui dels professionals i de la mateixa societat. No és una deserció de la meva condició de pare. Jo vull ajudar en David a construir la seva personalitat. Sense falsos relativismes. Ara bé, crear una atmosfera no només a casa sinó també a l'escola en la que només es pot sentir un discurs, anul·la la capacitat dels nostres fills de ser allò que decideixen ser. Correm el risc que siguin allò que els hi diem que siguin.

Penso per exemple en l'enginyer d'Obaba (un excel·lent Peter Lohmeyer), un humanista alemany ateu que accepta l'opció religiosa -gairebé mística- del seu fill. O potser millor en Manuel i María (Pablo Carbonell i María Barranco), els protagonistes de la deliciosa Atún y Chocolate. El pescador i la seva companya, després de deu anys de convivència en un paisatge de misèria, decideixen casar-se per a què el seu fill aconsegueixi el seu somni: fer la primera comunió.

Comentaris

Anònim ha dit…
Don m'agradat molt, estic amb tu
Jordi Japo

Entrades populars