Sensacions

Un Ple estrany, el d'avui. L'iniciem amb un homenatge a Pere Esteve, Conseller de Comerç, Turisme i Consum. Vaig tenir l'oportunitat de treballar amb ell, ja malalt. El recordo entusiasta, honest, afable, amb un posat aristocràtic que sovint l'enaltia. En una ocasió em va confiar els seus mals auguris, la premonició del trist desenllaç. I avui el seu record m'ha acompanyat durant tota la sessió.

La legislatura s'acaba i no puc evitar pensar que aquests són els darrers dies (la penúltima ocasió) en què ocupo el meu escó. Aquell que han ocupat il·lustres diputats amb anterioritat i que serà ocupat per altres diputats en el futur. Per un moment he empetitit la meva activitat parlamentària, un simple pas en un llarg camí. I alhora he entès la seva rellevància. El valor de la democràcia. De la veu col·lectiva. Avui he vist amb uns altres ulls el paisatge quotidià de l'Hemicicle.

La sessió transita amb la veu del fi d'etapa. Com els darrers dies escolars. Amb aquell vertigen dels moments de canvi. I alhora, amb la tenacitat per aprovar aquelles lleis que han seguit el seu tràmit i que mereixen veure la llum. Penso per exemple en la Llei de dret a l'habitatge o la Llei de la Corporació. Però sobretot espero que en el darrer Ple de juliol s'acabi de tramitar la legislació pendent de caràcter més social.

Dinem els diputats habituals a l'Arrel: Joan Roma, Ana del Frago, Roberto Labandera, Flora Vilalta, Esteve Pujol, Teresa Estruch, Teresa Carrera... Permeteu-me una confidència. Vàrem fer una estimació del referèndum, amb la participació i els vots favorables. L'olfacte d'en Roberto s'ha imposat sobre la resta. Ha estat també un dinar agredolç. Avui he descobert que trobaré a faltar les converses franques i directes amb aquests companys d'escó i de sobretaula.

El President ha mantingut un to molt digne en la sessió de control. L'he vist alegre, distès, molt lúcid. Maragall és una persona imprevisible. Un bon polític. De mirada franca, d'idees brillants, d'una tenacitat propera a la tossuderia, d'un somriure molt galant. Treballador, amicable, proper, actiu, sincer, constant, lúcid, erudit... Avui he percebut que la mirada distant, aquella que només proporciona el temps i el pes de la història, situarà Maragall en el seu lloc. Però he percebut quelcom més important. Que a Maragall no el preocupa
el veredicte de la història. Tinc la sensació que s'ha guiat sobretot per la veu de la seva consciència.

I en la sessió de la tarda, confesso que em trobo incòmode en el debat sobre el patiment dels animals. Debatem el futur de les curses de braus. Veig una proposta oportunista i demagògica, que trenca el consens d'una Llei pionera a Europa. Però no puc evitar una certa angúnia moral en el debat. Sospito que els animals tenen una percepció del dolor similar a la nostra; no una consciència idèntica, però sí un dolor similar. I crec que hem d'abandonar la imatge antropocèntrica que només manifesta compassió per la nostra espècie. Però no és el moment. Ni la forma.

Deixo el Parlament amb moltes sensacions contrastades. Crec que una mica trist. Melancòlic. Però la brisa d'estiu de Mediterrani, aquella que prepara l'atmosfera per a llargues converses, em permet recuperar el somriure perdut. Al final, viure és canviar.

Comentaris

Anònim ha dit…
Lo veo tristón. Y sin postear nada.

Mire lo que le dije en mayo en su post sobre las finanzas (V).Y nada. No me hizo ni caso. No me auguraba ningún futuro como mentalista...

"Le digo lo que opino, como colofón: El Estatut no cambiará nada o casi nada. No significará más recursos pues los perderían las CCAA socialistas que no podrían subsidiar votos. En los aspectos más controvertidos, el TC meterá el cepillo. Creará litigiosidad y, a la larga, más fustración. Ganará el SI pero con alta abstención, y desde luego tendrá una menor legitimidad que el anterior. En las próximas elecciones ganará CiU que tendrá votos desde peperos hasta esquerrosos. A Carod le darán una patada en el culo, los suyos, y ERC se quedará en menos. De Uds... no sé, no sé. Depende el resultado. Pero no veo yo al cordobés...Y después a pastelear otros 25 años."

Aunque he cambiado de nick, debería nickear como Nostradamus?

No se deprima hombre.
Donaire ha dit…
Tengo que reconocerlo, don güebos. Lo ha clavado. Hasta me da miedo. Espero que sus dotes oraculares se queden aquí. Pero ahora ya dudo.
Fer ha dit…
Yo tampoco haría mucho caso a los Nostradamus de turno. Yo es que, como medio Castellano que soy (mi madre es de Palencia) le hago mucho caso a mi abuelo que ha vivido mucho y muy intensamente la historia de este país, y ante todos esos que se suelen apuntar tantos del estilo "yo ya lo sabía" me dice siempre... "es que, Fernando, después de visto todo el mundo es listo!"

Creo que se entiende no?

Entrades populars