Babel


Quinzè dia a Babel. Cada vegada tinc més problemes per fer-me entendre amb els operaris. Diria que ells tampoc s'entenen entre sí. Estic preocupat. Els infradosos no estan ben arquejats i les dovelles estan desajustades. He baixat al nivell inferior, però allà el brogit és ininteligible. Estic cansat.

Vint-i-tresè dia a Babel. Em comunico amb els treballadors només amb signes, però cada vegada és més complicat explicar alguna cosa coherent. Alguns d'ells fan la feina que els hi ve de gust: ja no coincideixen ni la llum ni la fletxa dels arcs; en el costat oest, han iniciat una llinda adovellada i just al costat un histriònic arc campanell. La situació en els nivells inferiors és molt pitjor. He vist marbre, travertí, peces d'or i dovelles d'adob encara tendre. El mal de cap ja no marxa pels matins.

Trenta-setè dia a Babel. Des de fa uns dies, cada habitant de Babel es refugia en el seu pedaç de torre. Ja no hi ha operaris ni mestres. Cadascú cerca els materials més enllà del riu, els trasllada fins el racó de la torre que anomena lloc i continua elevant els pisos cap al cel. Ara, una elipse s'escapa de l'estructura i es perd en un arc cec; ara una finestra borda traça un perfil llombard; allà, una llauna d'alumini enlluerna el migdia la cara nord. Una remor sense sentit acompanya els nostres moviments destralers, com el bogonar d'un eixam.

Quaranta-sisè dia a Babel. He comptat un centenar de nivells. Però no és possible pujar més enllà del pis vuitanta, on s'han insta·lat la major part dels ciutadans de Babel. La façana sud es va torçant lentament i des de fa dos dies, es desprenen regularment fragments de la torre com un fatal auguri. Cadascú xiscla d'una forma diferent i no soc capaç de trobar cap harmonia enmig del roent eixam humà.

Ahir la Torre va caure. Com un immens arbre envellit pel pes i per l'oblit. Ara jeu plàcidament en un camí de pedra infinit que es perd més enllà del bosc. I són tan belles les pedres mortes... Hem cremat centenars de cadàvers en pires de fusta i terra. Finalment, hem trobat un llenguatge que ens uneix: la veu del fracàs. Avui sento que una altra vegada titil·la el futur. Hem somrigut.

Ara penso que vivim un moment transcendental. I hauríem d'aixecar un gran arc per commemorar la fi del malson. He començat a dibuixar alguns esbossos...

Comentaris

Anònim ha dit…
Vaya. Veo que se apunta usted a las tesis de Rajoy. Efectivamente, España se rompe si no lo remedia el sentido común del TC. ¿No le han propuesto a usted para que sustituya al Pérez Tremp?.
Anònim ha dit…
Ep. Aquí hi ha nivell. Em trec el barret. Ara bé, em sona a maniobra de distracció per tal de no explicar la deserció nacional. El Consultiu ha dictaminat clarament contra la Llei de Dependència i nosaltres abaixem el cap. Qui defensa el país?.
Anònim ha dit…
Coño, su post más misterioso y difícil de desvelar. No sé. No me atrevo. Bueno venga:

A ver, quitamos el papel blanco y rojo, rompemos el huevo, sacamos la bola de plástico, la abrimos (que duro a veces), desdoblamos las instrucciones y lo montamos: "ZP pon un sustituto o te piramos. Fdo El cordobés".

Le regalo el huevo Kinder. Es que no me va, solo como chocolat negro...
Anònim ha dit…
Pues yo tampoco he entendido nada
Donaire ha dit…
Anònim

En Rajoy és el de l'arc cec

Xarxa convergent

Gràcies. Qui defensa el país?. Depèn?. A quin país es refereix?. JO, ja ho he dit en altres ocasions, sempre em guio pels adjectius.

don Güebos

A mi el chocolate no me entra. Soy más de salado. Frutos secos y tal. La cosa ésta es una alegoría sobre el cambio climático, ya sabe eso que los liberales dicen que no pasa, mientras se compran un trasto de aire acondicionado tunneado y todo. Y es que todos sabemos que la ecología es cosa de hippies.

Anónimo 2

Vaya. Pues yo creía que era muy explícito.
Donaire ha dit…
Anònim

En Rajoy és el de l'arc cec

Xarxa convergent

Gràcies. Qui defensa el país?. Depèn?. A quin país es refereix?. JO, ja ho he dit en altres ocasions, sempre em guio pels adjectius.

don Güebos

A mi el chocolate no me entra. Soy más de salado. Frutos secos y tal. La cosa ésta es una alegoría sobre el cambio climático, ya sabe eso que los liberales dicen que no pasa, mientras se compran un trasto de aire acondicionado tunneado y todo. Y es que todos sabemos que la ecología es cosa de hippies.

Anónimo 2

Vaya. Pues yo creía que era muy explícito.
Anònim ha dit…
Me cachi, seré tonto. No había caído. Yo que creía que era de consumo interno y resulta que es sobre el cambio climático, joder. Eso me pasa por mal pensao.

Por cierto, hablando del cambio clímatico. Parece que ya están buscando a alguien...

Entrades populars