Los nuevos iconos del turismo

Como dice MacCannell, los iconos son un elemento capital para explicar el flujo de visitantes y su comportamiento en el destino. Los iconos son los elementos que sobresalen en las guías turísticas y que son incesamente reproducidos en los media. Cada lugar dispone su propia jerarquía de nodos, una compleja red de sights que "han de ser vistos". El visitante que llega a Nueva York sabe que debe visitar la Estatua de la Libertad, el puente de Brooklyn, el Empire State, el Chrysler, el MoMa, Central Park o el Metropolitan. Siempre subyace un interrogante: ¿por qué unos nodos y no otros?, ¿quién decide qué elementos forman parte de los iconos turísticos de un destino?...

Barcelona es un excelente laboratorio para analizar el proceso de creación de nuevos iconos. En los últimos años, la ciudad catalana ha acumulado varias piezas arquitectónicas que pugnan por situarse en el catálogo de nodos turísticos. Seguramente, la obra más conocida es la Torre Agbar de Nouvel que ya supera las 6.000 entradas en flickr. Con menos relevancia, también se ha situado dentro de las guías turísticas el vanguardista Palau de Sant Jordi de Isozaki. Y poco más. El TNC de Bofill, la Torre Maremagnum de Miralles i Tagliabue, la excepcional reforma del Mercado de Santa Caterina de los mismos autores, el edificio del Fórum de Herzog, la Illa de la Llum o el MACBA de Meier figuran en las monografías de arquitectura, pero apenas se han incorporado a la mirada turística.

Pero la máquina urbana de Barcelona eclosionará el 2008 y el 2009, en el que coindicidirán diversas obras singulares que optarán sin duda alguna por reiventar la jerarquía de los nodos turísticos de la ciudad y su entorno.


Diagonal 00

diagonal00.jpg

La sede de Telefónica en Barcelona está situada en el inicio de la Diagonal y es obra del arquitecto Enric Massip. La planta está muy condicionada por el ángulo que marca la Avenida Diagonal. De hecho, los dos edificios vecinos (el hotel Princess y el edificio del Fórum) también muestran un trazado triangular. Sin embargo, el elemento más destacado de Diagonal 00 es el esqueleto de vidrio y metal blanco que evoca la espuma del mar.


Spiralling Tower

spiralling.jpg

Podría ser una pila de libros desordenados o una baraja de cartas a medio caer. La propuesta de la arquitecta iraní Zaha Hadid (Pritzker 2004) es un prodigio de innovación y audacia. Cada ángulo, cada perspectiva, ofrece una visión diferente del edificio, que parece inacabado. Y sin embargo, el conjunto está dotado de una sorprendente armonía. Será la puerta de entrada del Campus Interuniversitario del Besòs, justo al lado del distrito tecnológico 22@. Zaha Haid también ha diseñado la Plaça de les Arts.


Centro intermodal de Sagrera


frank-gehry.jpg

No cabe ninguna duda de la autoría de este proyecto. La deserción de la línea recta, el uso (y abuso) del titanio y el cristal, el juego de volúmenes y la distorsión llevan el sello de Frank Gehry. Es como un híbrido entre las Dancing Houses de Praga y el Guggenheim de Bilbao. Las plataformas acristaladas parecen la larga cola de la novia, que le de mucha personalidad al conjunto. A pesar de su limitada altura, el perfil del Centro de la Sagrera se integrará definitivamente en el skyline de la ciudad.


Fira Montjuïc


yoto1.jpg

El arquitecto coreano Toyo Ito está desarrollando la imaginativa ampliación de la Fira de Barcelona. Aunque el elemento más llamativo de la operación son las dos grandes torres inspiradas en las curvas de Gaudí, el emblema de la Firá será la galeria azulada que conecta los diversos recintos en un zigzag laberíntico. Yoto Ito es también el autor de los apartamentos de lujo del Passeig de Gràcia regentados por el hotelero Joan Clos, una deconstrucción contemporánea de la Pedrera.


Hotel Prestige Forest


forest-hotel.jpg

El proyecto de este hotel formó parte de la exposición que dedicó el MoMA a la arquitectura española. Ruiz-Geli se ha centrado en la epidermis del edificio, que está formada por 6.500 células fotovotaicas que proyectarán luces cambiantes gracias a sus LEDs autonómos (los mismos que posee la Torre Agbar). Como una inmensa mosquitera, el envoltorio lumínico variará de color, en un diálogo constante con el entorno. Las referencias a los espacios verdes son constantes; Vito Acconci ha diseñado un verstíbulo que es en realidad un huerto.

Hay algunas otras piezas que se incorporarán al catálogo de vanguardias arquitectónicas, como la reforma del Camp Nou proyectada por Foster, el hotel Vela de Bofill, el hotel Catalonia, el nuevo Molino de Raspall, la reforma de la Plaza de las Arenas o la Torre Nova Diagonal... ¿Cuántas de estas obras entrarán a formar parte del elenco de nuevos iconos turísticos de la ciudad?.

[Publicado en www.clan-destinos.com]

Comentaris

El veí de dalt ha dit…
Algunes seran noves icones de l'arquitectura i de la ciutat, sens dubte. Però el preu que estem pagant els barcelonins per aquesta nova arquitectura del disseny ja us la ben relago. No és que em sembli malament que la ciutat estiguis a l'avantguarda pel que fa a arquitectura. El que em dol és la pèrdua irreparable d'una arquitectura "de barri", històrica, de lligam amb la gent, que s'ha perdut irremeiablement amb aquesta política "constructora" del govern de la ciutat des de fa 15 anys. El que s'ha fet en barris com Sant Pere o Poble Nou no té nom. I a benefici de qui, realment?
Donaire ha dit…
Entenc el que dius. Fa uns anys jo defensava exactament la mateixa tesi. Però algú em va fer veure que la creació d'icones no és incompatible amb el manteniment del teixit urbà.

De fet, hi ha un procés general a totes les ciutats que és la uniformitat, la creació de barris sense personalitat. I la resistència contra aquesta dinàmica són (al mateix temps) les polítiques de valorització de les formes urbanes tradicionals i la creació d'icones que ajuden a valoritzar els espais degradats i que creen singularitat en un mar d'indiferència urbana.

Un exemple. La meravellosa rehabilitació del Mercat de Santa Caterina (segurament l'obra més bella de la Barcelona contemporània) ha estat també un factor de dinamització urbana de l'espai urbà proper.
pau ha dit…
Donaire, dues preguntes:
- Per què si Barcelona és l'avanguarda del disseny i de l'arquitectura, no encarrega gaire projectes a arquitectes de BCN? Al figuerenc Ruiz-Geli li encarrega el grup rosinc Prestige. No ho trobes una contradicció?

- Per què la ciutat de Girona mai aprofita els pocs projectes públics potents que té per fer una icona de la ciutat? Per mi, com a figuerenc fantàstic, pero em sobta que no s'aprofiti l'arquitectura com a eina de citymarketing, creant icones. L'exemple més clar: el Palau de Congressos, un disseny funcional i gris i mg amagat a la Devesa. Si haguéssin estat una mica més llestos hauríen fet la icona de la "nova Girona" que simbolitzaria el canvi, el vigor i la força de la Girona del s.XXI.
Donaire ha dit…
Pau

A mi em sembla bé que no encarregui projectes a arquitectes de BCN. Que guanyi el millor. L'excel·lència no pot ser provinciana i em semblaria un error considerar l'empadronament com un actiu. Una altra cosa és l'actitud inversa: primer els de fora perquè els considerem millors.

El meu concepte d'arquitecte local no és el mateix que el teu. El Forest Hotel no està a BCN sinó a L'H de la mateixa manera que la Fira. On s'acaba BCN?. La seva àrea d'influència cultural és tot Catalunya. Cat. no es pot entendre sense BCN i a l'inrevès. Per això, jo crec que són arquitectes "d'aquí" en Ruíz-Geli o l'equip Aranda Pigem i Vilalta.

I BCN ha sabut cercar la complicitat dels arquitectes "d'aquí". L'Enric Massip, la Beth Galí, en Miralles i la Tagliabue, en Bofill, en Ravetllat i Ribas (Parc Güell), l'Enric Solsona, en Bohigas, la Carme Fiol, Viaplana i Piñon... Em sembla una cohort magnífica. DEls cinc grans projectes que he seleccionat, dos els fan catalans. No està malament.

No crec que l'Auditori estigués en condicions de ser una icona urbana. Atrapada en un espai invisible, pendent d'una reforma de l'entorn, l'opció d'en Bosch i Tarrús permet extreure-la de l'anonimat. En aquest cas, difícilment es podia crear una icona: ja és molt que sigui visible.

Girona ho ha fet prou bé. Ha condicionat amb enginy el Barri Vell i ha maniobrat amb força criteri en un eixampla monòton i sense substància. Esperem el resultat de la Delegació del Govern (potser és un remake massa remake del CCCB) i confiem que l'icona urbana esdevingui el Centre d'Art en el magnífic espai entorn el Parc Central (això és crear ciutat!). A mi m'agraden fins i tot les Torres Martorell d'en Ricard Tina.
N ha dit…
En relació al primer comentari, estic d'acord que moltes vegades aquestes "noves icones" es fan en detriment de la identitat del lloc. De ben segur que pot haver-hi compatibilitat, però tot sovint ens trobem amb solucions arquitectòniques i urbanistiques que suposen una barreja impossible entre tradició i modernitat. El mercat de Santa Caterina també pot ser objecte de crítica quan es veu la vella façana neoclàssica amb aquell nou teulat ondulat i multicolor...buff.

I Girona...en general les coses s'han fet prou bé. Estem a l'espera de la nova estació de tren, el centre d'art contemporani i la reforma de la Casa de Cultura (Don, suposo que quan dius Delegació del Govern vols dir Casa de Cultura i on dius Parc Central vols dir Parc del Migdia). Són espais on hi ha lloc per a la innovació i al disseny, a diferència d'altres zones com el Barri Vell, on està bé utilitzar l'arquitectura tradicional per no trencar l'harmonia.

Repeteixo la crítica al Parc del Migdia: un complex tancat en si mateix i sense continuitat amb el teixit urbà circumdant.

Bon any!
Donaire ha dit…
Narcís

No es pot postular sobre gustos i tendències. No hi ha raons darrera de les opinions estètiques. A mi m'encanta el Mercat de SAnta Caterina. Els exercicis neohistoricistes són molt més discutibles. M'agrada reivindicar el present i la coberta no renuncia a deixar una petja en l'edifici. I no només la coberta, sinó les magnífiques pilastres que semblen dits de ferro y sobretot la biga que sobresurt en la façana posterior. Es como una metàfora de l'obra inacabada. Però no és més que una opinió.

Sincerament crec que les ciutats contemporànies tenen massa por a la contundència. Jo aplaudeixo la valentia i el risc, perquè si d'alguna cosa pequen les ciutats modernes és de monotonia. Històricament, les ciutats s'han creat combinant l'estridència i la coherència. Barcelona és la retícula ordenada d'en Cerdà, però també la bogeria desmadrada de Gaudí. Tots dos.

El mateix val per Parc (tens raó: el del Migdia). A mi no em sembla tan opac, especialment pels extrems de la crta. de Barcelona. Crec que va ser un encert obrir un pulmó com aquell en un espai molt necessitat d'obertures. Pot ser una nova centralitat de Girona, amb el Centre d'Art, el Centre Ernest Lluch i (en menor grau) el Pavelló.

Bona entrada d'any, Narcís. Espero que el 008 et porti els millors desitjos.
pau ha dit…
Em dec haver explicat malament, res més lluny de la meva intenció, el fer provincianisme arquitectònic.
A favor de l'excel·lència, sempre.
El veí de dalt ha dit…
Només un apunt. Conec de primera mà el cas del Mercat de Santa Caterina perquè la família hi tenia un parada de fruita i verdures i en Miralles, l'arquitecte, n'era client (diuen que els sostre està inspirat en una aprada de fruites, epl seu acoloriment; potser erea la nsotra...) En fi, no cal que et recordi els vuit anys que van tarda en acabar les obres i com això va acabar per degradar socialment tot l'entorn urbà, amb tancament de negocis subsisdiaris del mercat. Potser ara s'està recuperant, d'acord; però el Forat de la vergonya (saps què és, oi?), a tocar del Mercat i l'anoerrament de casres sencers de traçat medieval no acaba de fer-me el pes. A més, aquest nou mercat, que a mi m'agrada, t'he de dir que just acabat d'inaugurar, es van haver d'habiliatr unes finestres de tancament a la part sueprior perquè el vent hi corria de mala manera i "glaçava" literalment als venedors. No totes les joies arquitectòniques sembla que pensin amb el seus "usuaris" finals. De tota manera, tens raó. És una nova icona de la ciutat.

Entrades populars