Turistes?, sí gràcies


Avui he escoltat l'analista número un milió que ha criticat el model econòmic "de la totxana i el turisme". Cada vegada que sento un expert en economia renegar del turisme em surt un cabell blanc. Permeti'm que contraposi al discurs dominant turismofòbic una defensa oberta del turisme a casa nostra. Turistes?, sí gràcies.

1. No som una economia depenent del turisme

El turisme representa aproximadament un 11% del PIB català i un punt o dos més sobre els llocs de treball. El nostre model econòmic és afortunadament molt divers: hi tenen cabuda la vanguàrdia en TIC i patrimoni, la biomedecina, l'agricultura ecològica, la pesca de la gamba, la indústria del suro o el turisme.

2. El turisme té un efecte expansiu sobre l'economia catalana

Si projectem els resultats del Compte Satèl·lit del Turisme de Catalunya, Catalunya ingressa diàriament uns 80 milions d'euros per l'efecte directe i indirecte del turisme. De cada 100 euros que genera l'activitat turística, 11 repercuteixen en la indústria agroalimentària, 8 en el sector tèxtil o 3 en el sector primaria. L'ona expansiva del turisme afecta molts sectors estratègics del nostre model econòmic.

3. El turisme és un factor de difusió territorial

Mentre que la majoria de les activitats econòmiques es concentren en unes àrees concretes, els turistes es belluguen pel territori. És cert que hi ha espais d'alta concentració turística (com la Costa Brava, Barcelona o la Costa Daurada), però els fluxos turístics s'escolen per totes les esquerdes del territori i actuen com un eficient factor de distribució econòmica.

4. El turisme és el pal de paller de molts llocs

Tot i que el model econòmic de Catalunya és plural, gairebé polifònic, en algunes comarques i en algunes localitats, els turistes són el principal recurs. Això és vàlid per les localitats turístiques clàssiques, com Salou o Platja d'Aro, però també per altres comarques d'interior o de la muntanya. El turisme ha arribat en alguns espais quan han marxat altres activitats industrials i agrícoles.

5. No hi ha un turisme català, sinó turismes catalans

Dins el paraigües del turisme català hi té cabuda el dinàmic subsector dels congressos i seminaris internacionals, l'emergent turisme de creuers, el turisme cultural del triangle dalinià, l'atracció de les fires internacionals, l'explosió del turisme de salut o l'atracció de les ciutats mitjanes catalanes. Tots ells juguen en camps de joc diferents i competeixen amb solvència en un mercat cada vegada més competitiu.

6. Catalunya és una de les primeres destinacions del món

No és fàcil mantenir el lideratge en un sector tan competitiu i tan sensible a les innovacions de la competència. Malgrat tot, Catalunya és la primera destinació turística de l'Estat en turisme internacional, essent Espanya la segona destinació mundial. Per exemple, Barcelona rep més turistes que tot Brasil. No podem renunciar alegrement a un sector en el que tenim una quota de mercat tan àmplia.

7. Catalunya és el país de referència en know how turístic

Catalunya està exportant coneixement turístic. Les destinacions emergents envien els seus gestors a les empreses i els centres de formació catalans per a prendre nota dels processos, les operacions i els intangibles que es gestionen a Catalunya des de fa dècades.

8. Les principals ciutats i regions del món aposten pel turisme

El turisme no és l'activitat marginal de les regions perifèriques. L'aposta estratègica de Nova York, de París o de Londres, dels Estats Units, d'Austràlia, de Dinamarca o de la Xina és obertament l'aposta turística. Aquesta aposta s'explica, entre altres motius, perquè el turisme és una porta d'entrada a l'atracció d'altres activitats econòmiques (terciari de qualitat, recerca, seus d'oficines internacionals...). 

9. El turisme és un factor corrector de la balança de pagaments

Com saben la balança de pagaments de l'economia espanyola és negativa. Importem molt més del que exportem. El turisme és un dels principals factors de correcció d'aquesta feblesa estructural de l'economia espanyola i (en menor mesura) catalana.

10. El turisme funciona amb mecanismes de demanda inelàstica

Com demostra el darrer Eurobaròmetre, els europeus no deixem de fer turisme malgrat la crisi perquè aquesta és una activitat que ha esdevingut inelàstica. Això el converteix en un eficaç antídot pel virus de la crisi.

Turistes?. Sí, gràcies.

Comentaris

Ferran Muñoz ha dit…
Right my friend,.. you're in reason.. però deixa'm fer algun apunt..

A Catalunya no..però a Calella sí. Depenem del turisme. I això penso que és bò. Respecte al tema dels satèl·lits.. l'astronomia econòmica no és el meu fort.. però les dades em sonen d'algun discurs que he sentit aquest matí.

Estic d'acord,.. el turisme contribueix a la redistribució de l'impacte econòmic en el territori.

No cal dir.. que l'Alt Maresme és també un espai d'alta concentració turística.. [13.459 llits a Calella.. no està gens malament.. ].

El pal de paller.. doncs sí.. és cert però cal com bé saps que cada territori decideixi com pot esdevenir turístic amb una certa coherència..

Permet que reivindiqui el turisme esportiu òbviament com a part dels "turismes"

Semblaria una opció interessant que a banda d'exportar el know-how poguéssim evitar la fugida de cervells..

I com deia algú aquest matí.. la resposta de moda és " Sí, sóc turisme i amb molt d'orgull".

salute!!!
Turistes?
Sí, gràcies, però en sentit absolut, no relatiu.

Desconec quins són els analistes que et fan posar els cabells blancs (que, veient els resultats, deuen ser tants com els turistes ;) però crec que en el teu anàlisi barreges dues qüestions (repeteixo que no sé si critiques aquesta mateixa aproximació en els analistes que critiques).

Dubto que ningú vulgui que es redueixin, en termes absoluts, el nombre de turistes a Catalunya. Més enllà de fer més suportables alguns llocs del territori català (des de les Rambles de Barcelona a Lloret de Mar), el resultat seria un desgavell.

Els punts beneficiosos del turisme que enumeres crec que són indiscutibles.

Ara bé, si ho passem a termes relatius, les coses canvien. En la meva opinió, que el turisme sigui un 10% del PIB em sembla un percentatge desmesurat. Si li sumem el sector immobiliari (amb un impacte aproximadament del doble sobre el PIB), per molt que la resta de l'economia estigui diversificada, tenim el 30% del PIB depenent de dos sectors.

A més, són dos sectors de poc valor afegit, baixa (baixíssima) I+D+i, que no incentiven ni la creació bruta de capital ni la inversió en capital humà, etc, etc, etc.

Resumint.

En valors absoluts, totalment d'acord: quants més turistes, millor.

Ara bé, en valors relatius, jo crec que hauríem d'apostar (també) per altres sectors amb les característiques que ja he esmentat.
Donaire ha dit…
Ferran

Afegeixo el turisme esportiu de Calella com un dels models de turismes. D'acord amb tu: Cal reivindicar el coneixement turístic.
Donaire ha dit…
Ismael

1. Els analistes responsables del meu cabell són tots aquells que assenyalen amb el dit a la construcció i el turisme. És evident que la construcció ha deformat l'estructura econòmica del país, però què té a veure la construcció amb el turisme?. Per què sempre es posen en el mateix plat?.

2. Un 10% és relativament poc. Això inclou les activitats de restauració, allotjament i serveis d'oci que no necessàriament són usats per turistes. No hi ha cap país occidental que no tingui un % el PIB sobre el 4 o el 5%.
Però no som ni Canàries, ni Ses Illes, ni Andorra, ni Mónaco on el turisme representa més del 40% del seu PIB.

3. Dius "si sumem el sector de la construcció". I jo et pregunto "I per què ho sumes?". Això és sumar peres i pomes.

4. M'interessa especialment rebatre la imatge de què són sectors sense R+D+i i sense qualificació. Depén. El sector de la intermediació turística català (un dels més forts del món) és un dels que més ha innovat en TIC, sense comparació amb altres. L'operació Spainair és una operació promoguda des del capital turístic. Determinats sectors hotelers catalans (cada vegada més) són punters en innovació en operacions i processos. I el sector creuers?. I l'àmbit de les MICE (meeting, incentives, congress i exhibition)?.

Creu-me. Conec molt bé el sector. I hi ha molt talent i grans dosis d'innovació. És com el sector de l'automòbil. Hi ha molta innovació, però també hi ha operaris en una cadena de producció que dediquen sis hores a repetir una rutina. En turisme hi ha persones que netegen les habitacions, però també caps de disseny de producte que saben més d'enginyeria que l'equip de Brawn.

5. Però el punt que jo volia argumentar és el següent. Apostar per innovació no vol dir que la biomedecina o la robòtica són els únics sectors possibles i que la resta han de ser cremats.
Les regions més desenvolupades no són només les que innoven, sinó les que reforcen la competitivitat dels seus punts forts. Japó és una potència tecnològica, però també és el líder mundial en pesca, que no és ni sector primari gairebé (ens remet als caçadors - recolectors). França té una política nacional de recolzament a l'artesanat, perquè és líder mundial en fet-a-mà i Finlàndia dissenya mòbils però és un dels principals productors de fusta del món.

Catalunya és al top five en molt poques coses. I una d'elles és el turisme. Un país inteligent faria del turisme una estratègia de país, però sovint pequem d'esnobisme i repetim allò de "Turistes, go home".

La meva tesi central és, perdona per l'extensió, que la transformació del model econòmic català (necessària, urgent) no és incompatible amb el reforçament del lideratge català en turisme. Ans al contrari.
Anònim ha dit…
Es que en este país queremos apostar la nanotecnología cuando en realidad somos líderes en paellas, fiestas del pueblo y polvete en la playa, lo que dados los tiempos en que vivimos no es moco de pavo.
Vida quotidiana ha dit…
Sense que serveixi de precedent, i com no pot ser d'una altra manera, estic totalment d'acord amb el teu post. El problema no és el turisme en sí, sinó en alguns aspectes col·laterals, que van des de l'incivisme d'alguns turistes al mal servei que es rep en alguns establiments turístics.

I sobre el turisme de masses, coincideixo amb tu en què no pot abandonar-se. Es tracta d'una "vaca lletera": deixa relativament poc marge, però en deixa, que és el que al cap i a la fi ens interessa. Un tema diferent és apostar únicament per aquest tipus de turisme, fet que sí pot acabar generant més costos que beneficis.
Donaire,

Totalment d'acord amb el 5è punt i el que hi ve després. En això estem molt i molt d'acord.

Sobre el 4t punt, jo no dic que no hi hagi I+D+i al sector, només que no n'és un sector intensiu. I m'agradaria saber - perquè ho desconec - en nombre de treballadors i de valor afegit, quina part ve d'aquest turisme qualificat i quina d'un turisme més massiu.

La meva incidència en aquest punt és més tècnica que política (cadascú té les seves deformacions professionals ;) sobretot perquè d'això en dependrà, per exemple, el model educatiu, el disseny urbà i moltes coses més.

Sobre els punts 1 i 2, al menys jo no els poso en el mateix plat perquè s'assemblin "en origen" sinó "en destí": dos sectors copen el 30% del PIB. I crec que això té els seus riscos. Que Andorra en depengui un 40% més que tranquilitzar-me em fa patir més per ells ("mal de muchos..." ja saps).

Que el 30% del PIB depengui de dos sectors amb alta rotació i temporalitat del treballador em fa pensar, per exemple, quines polítiques d'inversió en capital humà són possibles.

Que el 30% del PIB depengui de dos sectors amb alta dependència del tipus de canvi (turistes i compradors d'habitatge extracomunitaris) o de la paritat del poder adquisitiu (els d'abans + els comunitaris), variables cada cop menys controlables (i descontrolades), també em fa pensar si és un model prou sòlid.

I insisteixo: res contra el turisme en termes absoluts. Quant més millor. Punt.

Ara bé, en termes relatius a d'altres sectors econòmics i els seus efectes multiplicadors vers la resta de l'economia, crec que preferiria una composició més ponderada.

--

Nota sobre Finlàndia: en part, dissenya mòbils perquè preferiria deixar de produir fusta. Al nord de Joensuu, Finlàndia és un país totalment diferent a Helsinki, Turku o Tampere. De fet, Joensuu va ser, durant els noranta, un punt negre de ressorgiment del feixisme i la xenofòbia precisament per la gran crisi que la regió va viure en acabar-se el model econòmic que havien conegut fins llavors.

Entrades populars