El MNAC que vull



El debat que ha obert en Pepe Serra sobre el nom del MNAC i la immediata reacció de la societat mostra molt bé la imatge simbòlica que la majoria tenen del museu i, a més, que tenen del país. 

En Serra proposava, crec que amb encert, un exercici de naming que transformés l'impronunciable MNAC (que tendim a pronunciar manac, quan hauríem de dir emenac) per alguna cosa més evocadora que un acrònim, com ara el Prado, el Louvre o l'Hermitage. La reacció ha estat immediata, perquè el MNAC havia de deixar clar que es museu, que és nacional i que és català. I sembla ser que si no ho diem en el nom, ningú no ho sabrà.

El MNAC és hereu del grans museus nacionals, creats amb la lògica del segle XIX, amb aquella retòrica del projecte nacional que ara sona una mica arrovellada. I aquests museus nacionals acumularen no només les obres escampades per tot el territori nacional, sinó també les obres manllevades d'Egipte, d'Iran o del Perú. En un brillant article publicat a l'edició colombiana de Le monde diplomatique, Patrick Howlet-Martin fa un inventari dels espolis artístics que han realitzat els museus occidentals. La concepció museística dels projectes nacionals es basa en l'exhibició centralitzada del patrimoni en un gran museu, on les peces són presentades com a testimoni simbòlic del poder de la nació.

En un altre post d'aquest blog, ja havia presentat els monuments nòmades, aquests elements patrimonials que són desplaçats del seu espai original i ubicats en un nou escenari. Mireu per exemple el bellíssim temple de Dendur, dedicat a Osiris, i exhibit des de 1978 al Museu Metropolità de Nova York. Desplaçat del seu espai original, descontextualitzat del seu escenari geogràfic i històric, el Temple s'exposa entre centenars de peces igualment descontextualitzades, per a un consum cultural ràpid i organitzat.

El MNAC és també un museu de l'espoli. Les principals peces del romànic del museu han estat manllevades del seu espai original. Mireu, per exemple, l'obra mestra del romànic europeu, l'absis de Sant Climent de Taüll. A la Vall de Boí tan sols és possible contemplar una reproducció de l'original, que és exposat al MNAC, en una de les sales més visitades. Hereus del model museístic que desplaça l'art del seu entorn, la cultura de la seva geografia, el museu concentra el patrimoni del país a la seva capital, en el seu museu nacional.

Per això, quan la baronessa Thyssen es planteja crear a Sant Feliu de Guíxols un museu d'art, s'activen totes les alarmes i la maquinària política que acaba aturant un projecte molt avançat. I el MNAC crea l'espai Thyssen per a acollir una exposició magnífica, que només pot tenir sentit a la capital, ens diuen. 

El MNAC que vull

M'agradaria un Museu Nacional que no estigués situat a Barcelona, d'entrada. No és per cap sentit anti-barcelona, sinó per la meva profunda convicció federal. No hi crec en les grans capitals que desertitzen el territori. M'agrada el model alemany on les ciutats es reparteixen les peces del projecte de país, com una metàfora que destaca que el país és això, la suma dels seus llocs i no un sol lloc.

M'agradaria un Museu Nacional que retornés als territoris les peces que li han estat manllevades. És en el seu context geogràfic i històric que l'art té sentit. Només es pot entendre la contundència de la representació del Pantocràtor a l'interior de l'església on va ser dissenyat. I la millor manera d'apreciar el contrast de volums que provoca l'artista amb el joc de colors és a dins de l'espai on s'hi ubica la representació. Desplaçar el patrimoni és una pràctica imperialista anacrònica i totes les recomanacions dels organismes internacionals proposen la seva reubicació.

M'agradaria finalment un museu amb la lògica del museu nacional de la ciència i de la tècnica, el millor exemple d'una concepció federal de la cultura. Un museu que obrís les col·leccions temporals i permanents al territori. Un museu que no s'escandalitzés perquè en una petita villa de la Mediterrània s'hi ubiqui un centre Thyssen. Potser el que hem de revisar no és només el projecte de museu. Potser algun dia haurem de parlar del projecte (federal) del país. Ei, si pot ser.

Comentaris

xanxano ha dit…
Quan m'agradaria un MNAC com el que imagines... afegeixo que quan veus una peça d'art a la seva ubicació original hi ha una mena de química, un calfred que es com una porta que et connecta i comunica amb les persones, els humans que la van crear... jo, com molta gent, viatjo per sentir això.

Al poblet que se li treu el seu patrimoni se'l deixa sense les eines que li calen per atreure la part de turisme, turisme cultural i sostenible, que li toca per dret propi. Molt malament ha d'estar una peça per justificar el seu trasllat per qüestions de manteniment.

Salutacions,
@xanxano
Estufas baratas ha dit…
Muchas gracias por la información dada y por el tiempo dedicado. Me ha encantado
Vender proindiviso ha dit…
Muy buen post, gracias por compartir esta información, sin duda seguiré esperando a que subas más contenido.
cerrajero Almeria ha dit…
No es lo que buscaba en estos momentos, pero me he parado a leerlo y me ha interesado más de lo que me esperaba , muchísimas gracias.
Tasaciones Sevilla ha dit…
Me habían recomendado este blog y sin duda no me arrepiento! Muchas gracias por el contenido

Entrades populars