Colom amb samarreta i ulleres de sol



Hi ha imatges que són la metàfora d'un temps. El Colom disfressat amb una samarreta de futbol XXL és una trista imatge, una vulgar paròdia, del país. Avui miro la imatge grotesca del conqueridor maquillat i me n'adono que voregem el ridícul amb la indiferència d'un borratxo a la pista de ball. 

Símbols lliures

Recuperem els principis de la semiòtica. Els símbols funcionen si el mateix significat (la mateixa cosa) crea significats diferents per a persones diferents. Hi ha dos riscos, però. El primer és que els significats cerquin una unanimitat inqüestionable, que no ha hagi interpretacions diverses. El segon és que els significats es perdin i ja només resti l'objecte que és alhora cosa i sentit. Quan passa això, els símbols moren per inanició.

Colom és un element patrimonial estrany, més aviat incòmode. Construïda amb motiu de l'Exposició Universal de la ciutat el 1888, representa els cànons estètics i també simbòlics de l'època. Durant molt de temps, aquesta va ser l'icona de la ciutat, i de fet en un estudi que hem recentment a INSETUR, encara manté una excel·lent reputació turística. El 2013, un Colom fent equilibris sobre una columna fàl·lica genera pocs consensos. I és aquesta diversitat de significats la que permet que el símbol sobrevisqui.

També el Barça té una connotació simbòlica que és molt àmplia. Afortunadament, no tots els qui veuen el símbol del Barça entenen el mateix i aquesta manca d'unanimitat és un símptoma de vitalitat col·lectiva. Per uns, el Barça és la sinècdoque del país i per uns altres un absurd joc d'egos i de nòmines milionàries. Funciona el símbol del Barça perquè persones diferents li atorguen significats diferents, i això permet que en Rodríguez Ibarra, en Xala i Martín i un nen que juga pels carrers de Bombai comparteixin club, tot i que un club diferent per cadascun d'ells. 

He vist en la justificació (tant institucional com col·lectiva) del Colom culer un argument que m'esgarrifa. En síntesi, Colom pot ser una nova versió de l'Avi Culer perquè tant l'estàtua com el club són símbols de la ciutat, són LA CIUTAT. Aquest seria la propietat transitiva: Colom és Barcelona; el Barça és Barcelona; per tant Colom és el Barça. I el Colom culer és una versió hiperrealista de Barcelona.

Hem de reivindicar una Barcelona formada per moltes barcelones possibles, totes elles legítimes i necessàries. Les ciutats funcionen quan no hi ha un patró obligatori que explica la ciutat, sinó quan les ciutats es creen per les addicions de moltes interpretacions possibles, carregades de símbols, de significats, de versions... Quan es construeixen versions enllaunades de la ciutat, estem en realitat despullant la seva capacitat creativa i diversa.

No hi ha ètica sense estètica

Estètica. Hi ha paisatges que estan construïts amb una harmonia extraordinària, com si un jardiner hiperactiu cuidés els petits detalls amb passió. Per contra, hi ha paisatges que semblen les restes del naufragi d'una festa de quintos. I la frontera entre l'estètica i l'horror és tan subtil com l'ull de l'observador. N'hi ha qui veu elegants i gràcils els molins dels parcs eòlics i qui els troba una taca a l'horitzó. 

En alguns moments, la derrota és molt evident. Si visites Marina d'Or ciudad de vacaciones, amb els seus edificis groguencs, la seva estètica Ana Rosa Quintana i les aixetes de daurat, tens una sensació de buidor gairebé existencial. Les botigues que compren or són una acumulació de desgràcies estètiques, des dels cartells d'entrada fins les camises dels venedors. I moltes botigues de souvenirs són un catàleg d'indigestions visuals, criatures deformes a mig camí entre un comiat de solter i una botiga de tot a un euro. 

Mirem-nos un moment el pobre Colom. Vestit amb una samarreta de futbol XXXL és una versió kistch del patrimoni, un kebab amb un dit, un reggaeton en una terrassa de Benidorm, els amics del nuvi tallant la corbata, la venedora de globus de Piolin el dia de mercat, les teulades d'uralita, els anuncis de La Tienda en Casa, la Milà ensenyant les calces o els mobles del saló que exposen la vaixella. Hi ha un moment en que l'horror estètic és tan contundent que impregna tot allò que l'envolta.

Imagineu-vos que al David de Florència li posen uns sostenidors. O a la Venus de Milo una samarreta I Love Ibiza. O al Crist del Pantocràtor de Boí li dibuixen unes RayBan. O la Dama d'Elx li coloquen uns cascos de música King Size. O a la Moreneta, una disfressa del Capità Americà. O a l'Escolapi d'Empúries un tattoo Amor de Madre. 

M'imagino un turista que ha arribat a la ciutat per veure l'obra d'en Tàpies, els dibuixos d'en Picasso o la creativitat del romànic del MNAC, mirant incrèdul des del taxi la imatge d'una estàtua gegant amb una samarreta de futbol. - On el porto senyor?. - A l'aeroport, si us plau. Ràpid.


Comentaris

Unknown ha dit…
ups... les RayBan ja les han col·locades a sobre d'un altre monument emblemàtic de la ciutat. Les pots veure ara mateix a sobre del mural de Picasso a la seu del col·legi d'arquitectes (plaça de la Catedral).
Anònim ha dit…
i què hi ha del Manneken Pis, per exemple? el difressen tot sovint i és una gran atracció

Entrades populars