La loteria catalana



Deixeu-me formular una hipòtesi: Les úniques nacions viables són les que tenen un projecte que transcendeix la pròpia nació. O, expresat de forma més comprensible, només les nacions que pensen en clau global, que tenen un projecte molt més ampli que elles mateixes, tenen opcions de supervivència. Quan el projecte de la nació és la nació mateixa, no hi ha futur possible.  

Les aigües estancades del nosaltres, quan nosaltres vol dir només nosaltres mateixos, crea una mena de joc de miralls que no permet obrir les finestres. Per això, les nacions que admiro fan de la geografia la seva assignatura capital. I, per això, Suècia, Canadà, França, el Japó, Nova Zelanda, Costa Rica o Botsuana aporten alguna cosa a això que podríem anomenar el projecte de la humanitat, ja sigui la defensa de la biodiversitat, la gestió de la cultura, la pau o la protecció de les costes. I, per això, Colòmbia lidera el projecte caribeny, Perú reivindica l'eix andí i Senegal aposta per la costa guineana. 

Aquesta és una curiosa paradoxa. Quan més ignora el disseny del país al propi país, més s'enforteix. Ara deixeu-me formular la versió inversa: Quan més parla un país d'ell mateix, del "nosaltres", quantes més banderes el cobreixen, més s'afebleix. 

Pensava jo aquestes coses en el no-res de l'estiu, quan m'interromp la notícia de la loteria catalana i la justificació del President: "guanyarà el país, perquè els diners es quedaran a Catalunya". I jo, que ni jugava a aquella loteria ni jugaré a aquesta, sento una mica de fred en aquest estiu tan plàcid. Una mica orfe, si voleu.

Comentaris

joanroma ha dit…
Totalment d'acord amb les teves reflexions. El govern no té relat, no té discurs, improvisa i surt amb estirabots que deixa el país més desconcert.
Avui és dia 11 d'agost i pel que sembla el més important és assajar actuacions pel "gran " dia de l'11 del mes que ve. No sembla haver-hi altres grans problemes en el país.
Anònim ha dit…
Donaire, què és aixó del Insetur? Mmm, colla de vivillus.....
Jo estic d'acord amb la reflexió (no m'agraden els jocs d'atzar ni catalans ni espanyols), però sense diners a la caixa no cal parlar més d'estat propi, i si em poso a la pell del govern entenc que davant dels calaixos eixuts tirin per aquí, i avui diumenge si mireu el diari "ARA" (l'organ oficiós de l'independentisme català) ja recorden al govern que sense Hisenda pròpia la festa ni tan sols començarà.
Anònim ha dit…
Obvies un detall trascendent: un pais pot deixar de mirar-se el melic quan té un Estat propi. No abans. Perquè sense Estat, el melic és melic, cor, cervell i extmitats. Tot en un. I si no es té cura del cos, la ment mor i l'existència s'esvaeix. I desapareix mentre l'Estat veí, que en treu un partit que li és vital, dibuixa un somriure als llavis.

Oriol.
Anònim ha dit…
Correcte
Donaire ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Donaire ha dit…
Oriol

Gràcies pel comentari. Crec, però, que és un error pensar-se que els estats o les nacions existeixen per elles. Ens costa molt entendre que cap nació (ni tan sols Corea del Nord o Myanmar) té sentit si no entén que no és més que una peça d'una suma de relacions i connexions. Quan més clares són aquestes relacions, quan més explícit és el projecte compartit, més sentit tindrà.

És com les persones: Triguem massa temps en aprendre que som individus en el moment en què es relacionem amb els altres, quan més diversos i forts són els lligams, quan som menys jo i més els altres.

Si no proposem (i explicitem) què volem ser, què volem fer pels altres, i ens limitem a explicar al món que "volem ser perquè així estarem millor nosaltres", llavors tenim molt poques possibilitats que els demés tinguin el més mínim interés per nosaltres.

Entrades populars