23 de maig 2017

Sense nens


El que més m'agradava d'aquella casa era el so del pati. Al costat d'una escola, cada matí arribava el brogit infantil de la cridòria del nens. No hi ha CD de mindulness que superi l'esclat de vida i de joia en aquell pati del xiprer infinit. 

Pot ser a l'AVE o l'avió o qualsevol restaurant. El nadó xiscla per la gana, o pel son, o simplement perquè és la seva forma de comunicar-se, i automàticament s'alcen tres o quatre caps amb la cara desencaixada. Per què jo, per què avui?, es lamenten. Un dia que surto i sec al costat d'un nen, pensen. Abans, el broker de la quatre ha estat escridassant la seva secretària pel mòbil durant vint minuts, i les amigues han explicat les seves aventures de llit amb més decibelis dels qui permet la discreció, i aquell solitari de l'onze ha xuclat nou caps de gamba amb un estrèpit tan alt que les Walkiries semblarien una cançó de bressol. Han passat tres ambulàncies i han sonat vint-i-quatre clàxons, perquè els conductors no poden ser-hi un segon i mig amb el cotxe davant d'un semàfor en verd. Tots els sorolls del segon país més sorollós del món són inaudibles. Però si un nen plora, mig restaurant aixecarà el cap i bombardejarà els pares amb aquella mirada assassina. 'Fes alguna cosa, imbècil', pensen. 

Avui el trending topic a twitter és #HotelesSinNiños. Hi ha, sembla ser, milers de persones que consideren que topar-se amb un nen pels passadissos de l'hotel és convertir Resacón en Las Vegas en El resplandor. I apel·lant una versió del liberalisme que escandalitzaria el mateix Hayek, reclamen i celebren els hotels sense nens. Hi va haver una època en què els hotels eren friendlys. Tot era gay friendly, peet friendly, backpacker friendly, celíacs friendly,... Ara anem cap als hotels sense: Es comença pels hotels sense nens i s'acaba amb un hotels sense lletjos, sense vells, sense tolits, sense escaquistes... Sempre podem trobar un argument: Els vells deprimeixen, els tolits apenen, els escaquistes avorreixen. Jo suggereixo un hotel sense: Hotel sense persones que volen anar a "hotels sense". Que em sembla un bonic oximoron.

El problema no és si aquests hotels discriminen o seleccionen targets. El problema no és normatiu, ni legal, ni ètic. El problema més greu és la quantitat de persones a les que els hi molesta els nens. Una societat pedofòbica és una societat malalta. He intentat explicar moltes vegades que el major avenç de la societat contemporània és la descoberta de la paternitat. He tingut la immensa sort de viure en una època que m'ha permès fer de pare i gaudir-ne, i fruir amb tota la intensitat un munt d'instants que no es poden comparar amb res més, que són l'essència mateixa de la meva existència. No hi ha portes de Tanhauser més altes que les tardes amb en David i amb en Francesco. I és clar que qui no vol ser pare no ho és; i que la maternitat no és cap deure, sinó un preciós dret, que prens o no. I que hi ha milers de vides plenes sense fills. No, la paternitat no és obligatòria. Ni tan sols recomanable. 

Me'l miro al Francesco. Amb els seus quatre anys, tan divertits. Amb la seva mirada neta i la seva curiositat lluminosa i la seva energia desbordant. Me'l miro amb aquell somriure de murri, agafat al seu osset de pelfa, amb el seu cap desproporcionat i les seves manetes fosques, i la seva pell de prèssec, i l'olor de camp de blat. Me'l miro. I intento comprendre que el món és ple de persones a les que els hi molesta. I Francesco té son i està cansat de jugar, i s'apropa a quatre grapes perquè és un gatet, i llavors es deixa acaronar. I seu al teu costat, per a què l'abracis, i badalla. I fins i tot els badalls són divertits. I es deixa tocar aquells peuets bruns; i et demana una vegada més que l'expliquis aquell conte al que mai arribem al final. I me'l miro. I penso que hi ha persones a les que els hi molesta. Que se'l trobarien en un hotel i canviarien d'allotjament. I jo que sempre intento posar-me del costat de l'altre, i entendre'ls una mica, me'l miro del dret i del revés. I com sempre, acabo dormit en el sofà, abraçat al seu osset.