30 d’octubre 2017

Els 7 pecats capitals del procés



Hi ha un punt en tot viatge (a Ítaca o a la Riviera Maya), on ets massa lluny de l'origen però també massa lluny de la destinació. Quan et trobes en aquell punt mig en què no hi ets enlloc, saps que necessites el mateix esforç per tornar-hi que per arribar-hi. A l'avió, quan el minúscul mapa interactiu em recorda que ja han passat tantes hores de vol com les que tens per davant, sempre acabo fent balanç. On soc. Què vull. Què he de fer. Per què carai no m'aprimo.

El procés és en aquell punt intermig exacte. Molt més lluny del que mai hauria imaginat. Massa lluny encara per veure al fons la Terra Promesa. El millor moment per mirar fer la finestra de l'avió el vol pausat dels núvols a l'horitzó i fer inventari. I, ja que hi som, el millor moment per a fer autocrítica. I a 10.000 metres d'alçada, ara que la història ens regala una treva, deixeu-me dibuixar els set pecats capitals del procés. Sí, aquest és aquell pot repel·lent que ningú no vol llegir. 

L'enveja

Catalunya no és Eslovènia ni Letònia. No som a la Guerra Freda i la Unió Soviètica és ja només una entrada de la wikipèdia. No som en el procés de descolonització del segle XIX, ni en la construcció de l'Europa contemporània. Ni Cuba, ni Finlàndia, ni Estònia, ni Croàcia. Catalunya ha volgut ser altres països en altres contextos històrics que ara son només això: història. Som en el mon del segle XXI, en una era nova, post-moderna. De fronteres toves i estats nació en crisi, d'aliances globals per a problemes col·lectius, de globalització cultural i fluxos intercontinentals. 

No es pot seguir la via eslovena. Ni l'estratègia letona. L'escenari és un altre. La independència de Catalunya només serà possible seguint el model català, un model que encara no existeix i que s'ha de crear de nou. Sense referències. 

La ira

Els processos nacionals són la construcció col·lectiva d'una societat. Això vol dir que és integrador i vinculant. Accepta l'ambigüitat, és comprensiu amb el dubte, integra la dualitat i s'eixampla pels límits. La creació de nacions és, per sobre de qualsevol altra estratègia, la creació de complicitats. El procés ha estat una dinàmica centrifugadora. Ha anat devorant totes les ambigüitats i ha anat assenyalant amb el dit qualsevol espai d'aiguabarreig. Aquest intent per preservar el 'nucli irradiador' ha despenjat del viatge a una part de la caravana, que s'ha quedat en els oasis del camí.

Per això, el procés ha estat implacable amb els dubtes dels comuns, amb les posicions dels socialistes a mig camí i fins i tot amb els propis que alçaven la veu, dels santiviles als baigets. I per això també els herois esdevenen traïdors en pocs minuts. 

L'accídia

Els processos es construeixen amb molta paciència. I amb molta feina. Les complicitats s'han de teixir amb tenacitat i esforç, amb moltes hores de treball. La declaració ha evidenciat que darrera de l'escenari no hi havia profunditat, que tot plegat era una mica un tromp d'oeil, que el decorat era de cartó pedra. Sense una feina persistent (probablement a mig termini) no hi haurà cap fruit. Ha arribat el moment d'admetre que la feina més important del procés, els reconeixements internacionals, no s'ha fet. Ni estructures d'estat ni complicitats internacionals. 

La luxúria

Aquest ha estat un moviment excessiu (luxuriós) en els carrers i en les places. Ha estat una performance espectacular, el selfie més gran del mon. I sí, els processos necessiten de la mobilització de molta gent. Els diaris del mon s'han omplert de fotografies tan grans que no cabien en els límits del paper. I hi hagut música, somriures, trobades, banderes, himnes i constància. Res a dir. Però la mobilització excessiva (luxuriosa) només pot ser el principi d'una dinàmica també política, econòmica i diplomàtica. Si l'Omplim els carrers és el principi i el fi de l'estratègia, tot plegat és tan festiu com intrascendent. 

La supèrbia

El dubte és un mecanisme dual. Portat a l'extrem paralitza i desactiva. Però l'absència de dubte, crea un relat en un sol acord que acaba despenjant-se de la realitat. Hem d'aprendre a dubtar, hem de considerar la humilitat del 'potser no'. Si es guarda al sac de l'estratègia de la por qualsevol nota a peu de pàgina respecte del relat oficial, s'acabarà creant grups de whats app (i missatges de telegram) que s'accepten com la veritat revelada. S'ha menystingut l'autocrítica, la dissonància i el dubte metòdic. 

Sempre hi havia un pla ocult, un gest audaç, un cosí que sap de bona tinta que hi ha una estratègia ben teixida que s'activarà en hores. I quan la profecia no es complia, sempre hi havia una segona versió, més il·lusionant, més desconnectada de la realitat. Aquesta és una gran lliçó: No hi haurà procés sense autocrítica ni dubte. Només hi haurà procés si en els grups de whats app, s'integren totes les veus, del cunyat apocalíptic a l'adolescent integrat.

La gula

La digestió del procés hauria de ser la d'un remugant. Es menja una mica i es paeix molt. Amb una digestió lenta, que ajudi a metabolitzar-ho tot. El procés ha estat l'àpat de Carpanta en el Set Portes. Hem passat de l'assortiment de mariscos a l'entrecotte i després al llubarro, sense solució de continuïtat. I no havíem escurat el plat d'escopinyes i ja demanàvem el carro de postres. Hem menjat amb pressa, com si no hi hagués demà, cremant etapes històriques en unes poques hores. Hem esprintat a mitja marató. Aquesta és una altra lliçó: Res ha fet més mal que aquell #TenimPressa accelerat. Entre el temps geològic i el time lapse deu haver-hi un punt intermig que no provoqui indigestions.

L'avarícia

El relat del procés ha quedat atrapat en el discurs equivocat de l'Espanya ens roba. Si es projecta la visió antipàtica que tot plegat és una qüestió de més recursos (i res més que això), el procés serà catalogat en l'inventari de nacions insolidàries, com el Veneto, com la Padània, com Bavària. De fet, un altres dels grans gaps del procés ha estat la manca de relat que descrigui les condicions del nou estat. La suma inestable de visions molt diferents ha aparcat el debat sobre com seria el nou estat. És difícil l'aventura nacional si no està unida a un relat econòmic, polític, social i cultural concret.

Som a mig camí d'una travessia molt llarga. A temps encara de retornar al port de partida o amb queviures per aguantar un temps més. És un bon moment per admetre els errors del procés. Probablement, només serà viable l'opció inversa: Un moviment basat en una via pròpia, de caràcter integrador, amb una tasca persistent a mig termini, amb més política que carrer, oberta a la crítica externa i interna, de digestió lenta i capaç de construir un relat vinculant. Més o menys. 

16 d’octubre 2017

Riure



Tenim un excés de solemnitat. Patim sobredosi de moments històrics. Obres el twitter i sents de fons una fuga de Bach. Mires les notícies i tothom té cara de pomes agres i mira l’infinit i més enllà. Un dels indicadors més fiables de la gravetat de la situació és la quantitat d’esdrúixoles que s’empren. Tantes que aviat començarem a dir Catàlunya, Júnqueras o Fòrcadell (Fòrradell si ets en Vargas Llosa). 

Diu l’Scott Weems que l’única manera d’afrontar la tensió de l’existència és amb l’humor. De fet, l’humor és la resposta natural al conflicte. Riure és un procés que esdevé de la batalla entre els sentiments i els pensaments. També diu, per cert, que els acudits més divertits tenen exactament 103 paraules (en anglès), que l’animal més graciós és l’ànec o que el dia més divertit del mes és el dia 15. Hem de saber riure’ns primer de nosaltres mateixos i, després, de tot una mica. Som un breu lapse de temps en el rellotge de la humanitat, que és un segon en la història de l’Univers. Som una nota a peu de pàgina. No ens prenem res, ni a nosaltres mateixos, massa seriosament. 

Ens hem de riure més de tot això. Riure’ns per exemple de les cares dels consellers que acompanyen el President en una declaració solemne i especialment de les seves mans. No saben què fer-ne i els veus allà com dos braços orfes enganxats a un cos. Riure’ns també de la desaparició de Soraya després d’una declaració, com si fos Joi a Blade Runner 2049. Riure’ns de les espardenyes dels mossos d’esquadra, del pentinat del President, de les celles del Millo, dels tweets del Rufian o de l’estètica hípster de Rajoy. Riure’ns del whats app que m’ha passat l’amiga d’una cunyada que em diu que el cosí de Merckel creu que la independència esdevindrà un dimarts. I dels cops de porra dels policies?, em direu. Doncs més que amb cap altra cosa: L’humor és l’antídot més eficaç contra la violència. 

Així que aquest és el meu prec. Sigueu solemnes, remarqueu el sentit històric de cada cinc minuts, emprenyeu-vos i mireu a l’infinit i més enllà. D’acord. Però de tant en tant, recordeu que tot plegat és un xic absurd, un punt graciós, un pèl grotesc. I no deixeu d’omplir els vostres murs d’ànecs, com a mínim cada dia 15 dia de mes. Igual un dia obro el twitter i ja no sento més bachs, sinó aquella banda sonora eterna d’en Benny Hill donant calbots a qui li envolta.